CITA COMENTADA: ELS INICIS DE NOVEL·LA COM A DECLARACIÓ D’INTENCIONS

CITA COMENTADA: ELS INICIS DE NOVEL·LA COM A DECLARACIÓ D’INTENCIONS

La vida ante sí, Romain Gary / La vie devant soi (1975)

Lo primero que puedo decirles es que vivíamos en un sexto sin ascensor y que para la señora Rosa, con los kilos que llevaba encima y sólo dos piernas, aquello era toda una fuente de vida cotidiana, con todas las penas y los sinsabores. Así nos lo recordaba ella cuando no se quejaba de otra cosa, porque, además, era judía. Su salud tampoco era buena, y también puedo decirles que esa mujer merecía un ascensor.
La primera vez que vi a la señora Rosa tendría yo tres años. Antes de esa edad, uno no tiene memoria y vive en la ignorancia. Yo dejé de ignorar con tres o cuatro años y a veces lo echo de menos.
En Belleville había otros muchos judíos, árabes y negros, pero la señora Rosa tenía que subir los seis pisos ella sola. Decía que el día menos pensado se moriría en la escalera, y todos los chiquillos se echaban a llorar, porque es lo que se hace cuando alguien muere. Unas veces éramos seis o siete los que estábamos allí dentro y otras veces puede que más.
Al principio, yo no sabía que la señora Rosa solamente me cuidaba para recibir un dinero que cobraba a fin de mes. Cuando me enteré, tenía ya seis o siete años y, para mí, saber que era de pago fue un golpe. Creía que la señora Rosa me quería sin más y que éramos algo el uno para el otro. Estuve llorando toda una noche. Fue mi primer desengaño.

La vida ante sí - Romain Gary - Ciutat de lletres

La veu narrativa ens transporta de ple a la innocència. El narrador, que escriu en passat, i per tant, ja no és el nen que descriu, segueix, però, utilitzant un llenguatge ple d’obvietats (gairebé pleonasmes) que li dóna un to líric. La novel·la es pot inscriure en el que s’anomena novel·la de construcció (bildungsroman). Durant el relat, el protagonista explica el pas de la seva infantesa a la maduresa i deixa pal·lès de bon començament que la seva vida ha estat difícil i plena de desenganys. La tendresa amb què parla de la señora Rosa ens fa empatitzar de seguida amb ell. El to és melangiós i fa preveure una novel·la amb poques alegries.

FIGURA RETÒRICA: LA PARADOXA

“Cap alegria no podia fer-te feliç”.

Pais_intim-Maria_Barbal-250x350

Aquesta paradoxa encapçala la novel·la País íntim de Maria Barbal.

Que l’alegria no pugui fer feliç mostra la incapacitat per a encaixar fins i tot les millors coses de la vida. En una oració de sis paraules, la narradora defineix el caràcter de la interlocutora a qui adreça el llibre, la seva mare. L’efectivitat rau en la força de la contradicció que engega la novel·la amb tot el pes de la tristor que es desplega al llarg del llibre.

D’alguna manera Maria Barbal va més enllà del cèlebre començament d’Anna Karenina de Toldtoi ( “Totes les famílies felices s’assemblen, en canvi, les dissortades ho són cadascuna a la seva manera”) perquè posa en dubte la mateixa essència de les paraules alegria i feliç.

 

Cien años de soledad

Cien años de soledad: El llibre que fa que la literatura t’emboliqui amb capes i capes de màgia i exageració que t’acosten a la realitat.

“Un día cualquiera se sentó en la puerta de su cuarto con varias de sus sábanas inmaculadas y cosió du propia mortaja cortada a su medida, y con tanto primor que la muerte esperó más de dos semanas hasta que la tuvo terminada. Esa noche se acostó sin despedirse de nadie, sin enfermedad ni dolor algunos, y se echó a morir en su mejor estado de salud.”

Cien Años de Soledad - Ciutat de lletres

Aquesta petita cita recorda un personatge de la novel·la Cien años de soledad, Amaranta. En canvi, és un fragment de Vivir para contarla, una autobiografia, i la protagonista, una tieta de l’autor. Els límits entre la realitat i la ficció es desdibuixen de manera que només la versemblança ens pot fer creure les mentides. D’altrabanda, la veritat de la biografia és una qüestió de fe.