Geografies literàries: L’ESPAI I L’ESCRIPTURA

Dins de la literatura, l’espai és un coordenada imprescindible, com a la vida, fins que no es demostri el contrari. Ara bé, sota l’epígraf geografia literària es poden entendre multitud d’aproximacions.

Per centrar la qüestió, parteixo de la premissa que tot escriptor/a escriu en un espai i, a la vegada, crea un espai dins de l’obra que escriu.

L’espai va des de l’enfocament general i més obvi (la Terra) fins al més particular i íntim (el despatx, el bar, la cambra pròpia). L’espai des d’on escriu pot ser molt determinant en l’obra. Es pot escriure des d’un país democràtic, amb garantia de llibertat; es pot escriure des d’un règim dictatorial.

Dins d’aquest bloc llibertat-dictadura, hi ha  moltes variacions. Una fonamental és si l’autor/a escriu des d’un lloc que sent com propi o aliè; si ha triat el país on crea o si, per força, ha de viure en un país diferent del que voldria.

Ciutat de Lletres, Margarida Codina Carbonell, Escriptorium

I aquí voldria fer alguna reflexió que va lligada a l’enfocament general del qual he partit: la Terra, la terra. Quan algú ha de marxar del lloc on és per força, és desterrat, privat de la terra, que no de la Terra. Encara que això últim és el que voldrien, en molt casos, els que el condemnen a l’exili.

El lligam amb la terra és tan obvi que desterrar és un verb que utilitzem amb tota normalitat, encara que oblidem la seva composició amb prefix. Voldria recordar aquí la classificació que es va fer amb escriptors de la literatura castellana després de la guerra civil: arraigados/desarraigados. És a dir, tornem a la terra, que és on creixen les arrels.

Per aprofundir en aquests raonaments i la influència en la literatura, recomano el llibre de Josep Solanes En tierra ajena. I és que hi ha coses que, encara que òbvies, mereixen, de vegades, una mica d’atenció.

en-tierra-ajena, ciutat de lletres

Cien años de soledad

Cien años de soledad: El llibre que fa que la literatura t’emboliqui amb capes i capes de màgia i exageració que t’acosten a la realitat.

“Un día cualquiera se sentó en la puerta de su cuarto con varias de sus sábanas inmaculadas y cosió du propia mortaja cortada a su medida, y con tanto primor que la muerte esperó más de dos semanas hasta que la tuvo terminada. Esa noche se acostó sin despedirse de nadie, sin enfermedad ni dolor algunos, y se echó a morir en su mejor estado de salud.”

Cien Años de Soledad - Ciutat de lletres

Aquesta petita cita recorda un personatge de la novel·la Cien años de soledad, Amaranta. En canvi, és un fragment de Vivir para contarla, una autobiografia, i la protagonista, una tieta de l’autor. Els límits entre la realitat i la ficció es desdibuixen de manera que només la versemblança ens pot fer creure les mentides. D’altrabanda, la veritat de la biografia és una qüestió de fe.